Jo crec en la llibertat de mercat i en la lliure competència. Les editorials científiques tradicionals argumenten que la seva activitat aporta un valor afegit i costa uns diners i que, per tant, és ben raonable que vulguin cobrar per fer-la. Hi estic d’acord. Però també penso que, d’alguna manera, perdem de vista la finalitat de la recerca quan deixem que es converteixi en un article d’accés restringit i controlat pel sector privat.
En el món actual no hi ha cap motiu per limitar l’accés al coneixement exclusivament a aquelles persones que es poden permetre pagar-lo. Ni la qualitat de l’ensenyament en universitats i facultats de medicina ni l’accessibilitat pública dels últims i millors treballs científics no haurien de dependre de la capacitat que cadascú tingui de pagar les costoses quotes d’abonament d’una revista. I, de fet, no cal que continuem aferrant-nos a aquest model de comunicació científica. L’organització que represento, PLOS (Public Library of Science), ha demostrat que un model obert de publicació de treballs científics no només accelera l’accés al coneixement científic, sinó que, a més, és viable com a empresa.
La missió que ens hem marcat a PLOS és transformar la comunicació científica aprofitant els avenços en les tecnologies digitals. Amb aquesta transformació, el que pretenem és estimular la col·laboració i apujar el nivell d’alfabetització científica arreu del món. Fer ciència vol dir, en essència, col·laborar i acumular coneixement: l’investigador aprèn allò que l’ha precedit per abordar un problema d’una manera diferent o per aprofitar el coneixement preexistent i fer un pas endavant. En el cas concret de la biomedicina, l’objectiu final és promoure la millora de la salut per a tothom i a tot arreu.
A PLOS definim el concepte d’accés lliure com la possibilitat de publicar articles científics de manera immediata i de posar-los gratuïtament a l’abast de qualsevol persona, sigui on sigui, per tal que pugui descarregar-se’ls, imprimir-los, distribuir-los, llegir-los i reutilitzar-los sense cap mena de limitació, sempre que n’identifiqui correctament l’autor i la font original. Els dos factors clau són aquí «de manera immediata i a l’abast de tothom» i «reutilitzar sense cap mena de limitació».
Comencem per la idea «de manera immediata i a l’abast de tothom». La lliure circulació de la informació és particularment important en el camp de la biomedicina, on tenir accés immediat als resultats de les recerques pot marcar la ratlla de separació entre la vida i la mort, literalment. En aquesta situació extrema, doncs, accedir ràpidament a la informació científica més recent influeix de vegades decisivament i en temps real en les vides de les persones. Però el gran gruix de la comunicació científica no funciona així. De fet, només un 12 % dels treballs científics, tècnics i mèdics que es publiquen estan disponibles en una plataforma d’accés lliure.
Com en tants sectors industrials, en el camp de la publicació de textos científics les economies d’escala també han propiciat la consolidació d’un seguit d’actors. Avui dia, un petit grup de companyies gegantines domina aquest sector. De fet, les tres principals editorials de publicacions científiques controlen aproximadament 7.000 revistes cadascuna. Aquestes tres grans editorials difonen aproximadament la meitat de tots els treballs d’investigació d’alta qualitat que existeixen en el moment actual. La majoria, a més, no estan a l’abast del públic.
En el món desenvolupat, les principals fonts de finançament de la recerca fonamental són els governs nacionals. Als Estats Units, per exemple, cada any es gasten desenes de milers de milions de dòlars de diner públic per finançar la investigació científica. Per lògica, sembla que els contribuents haurien de tenir dret a accedir als fruits d’una recerca que ells mateixos han finançat.
El món actual no té res a veure amb el que existia quan la norma era l’edició impresa de textos científics tal com s’havia fet durant més de tres-cents anys. Les innovacions tecnològiques han obert les portes a unes possibilitats infinites de col·laboració en línia, i els autors de PLOS han sabut aprofitar aquestes noves eines per progressar en la seva pròpia tasca. PLOS també ha demostrat que l’edició en accés lliure permet eliminar moltes de les limitacions artificials que encotillaven la comunicació científica. D’entrada, han desaparegut els topalls arbitraris pel que fa al nombre d’articles o imatges, la llargada dels textos o el volum de dades, perquè ja no hi ha despeses de franqueig o enviament ni cal pagar el cost del paper. I això, sense posar en risc la qualitat dels treballs que es publiquen, ja que tots es continuen sotmetent a avaluacions d’experts, com s’havia fet sempre.
Un altre aspecte destacat de l’accés lliure és el foment de la col·laboració i la creació de comunitats, i això em permet arribar a la segona part de l’equació: la possibilitat de reutilitzar la informació sense cap mena de limitació. Cada vegada ens allunyem més del vell model en què l’única font que pot proporcionar accés als articles i subministrar els continguts relacionats amb aquests és l’editorial original.
Encara més: pronostico que, de la mateixa manera, la comunicació científica deixarà enrere el model de la revisió estàtica de manuscrits per passar a una valoració dinàmica que reflecteixi les últimes descobertes i l’evolució de les idees científiques al llarg del temps. A PLOS estem fermament compromesos amb aquesta transició, perquè creiem que l’avaluació d’experts és igual que la democràcia: com va dir Winston Churchill en una cèlebre frase, el pitjor sistema de govern dissenyat per l’home, a excepció de tots els altres. L’avaluació d’experts necessita reinventar-se urgentment. Avui dia, el procés d’avaluació d’experts comença quan un autor presenta un article a una editorial com ara PLOS. El treball presentat s’assigna a un revisor acadèmic i passa per un procés de revisió i, si tot està en ordre, es publica.
Jo m’imagino un futur en què la recerca es publiqui sense retards innecessaris i en què el comentari i la valoració crítica dels treballs es basin en un sistema d’avaluació sòlid, visible i compromès que tingui lloc després de la publicació. Penso en un futur en què s’ampliï la definició d’allò que es publica. La manca de disponibilitat de les dades representa un obstacle per als avenços científics. Cal que la producció científica reflecteixi el cicle de vida de la recerca i inclogui tota la informació subjacent, que, al seu torn, ha de ser fàcilment accessible i utilitzable. M’imagino un futur en què els únics límits a la imaginació científica siguin els que provenen de la nostra pròpia ment.
Aconseguir que la ciència es mogui en aquesta direcció no serà gens fàcil. Es necessitarà un canvi cultural, i caldrà repensar els sistemes d’incentius i qüestionar-se un seguit de pràctiques profundament arrelades en la manera de fer de científics i editorials. PLOS ja ha demostrat que té la capacitat de promoure canvis fonamentals en la comunicació científica gràcies a una visió clara, una dedicació adequada i la creativitat i energia necessàries per posar-los en pràctica. Estem preparats per aprofitar les oportunitats que se’ns presentin d’orientar la publicació de treballs científics en aquestes direccions tan noves i tan importants.
Com dèiem abans, fer ciència és, en essència, acumular coneixement, ja que cada investigador aprofita allò que s’ha fet prèviament per aprendre més sobre un tema o per fer una cosa diferent. La visió que perseguim a PLOS és la d’un món en què l’accés a la recerca científica i la seva divulgació no estiguin limitats per barreres artificials. Estic convençuda que un flux totalment lliure de la informació permetrà avançar més de pressa i millor en la recerca. I això és bo per a la ciència, per a l’educació, per als contribuents, per als metges, per als pacients i per a tots nosaltres.
