EG: La gent jove sovint se sent insegura. Com podem evitar-ho?
BH: No només els cantants tenen por, la vida es tracta d’enfrontar-nos amb les nostres pors. Vaig créixer com una refugiada en el meu propi país, perquè de jove no tenia els drets dels altres nord-americans, i no va ser fins al 1965 que vaig ser una ciutadana de ple dret. Vaig créixer amb por. Com més pors afrontes, més fort esdevens. Has d’anar fent passets i cada vegada tindràs menys temors.
Has de plantejar-te per què apareixes a l’escenari i cantes. Has de ser honest. Per mi ser artista és una de les coses més honestes, però sempre has d’estar darrere del teu art, perquè li fas un servei. Estàs allà per compartir un missatge universal, és quelcom més gran que tu, i llavors ja no tens por.
EG: Quan estem treballant en diverses disciplines, per exemple docència i música, s’ha de triar?
BH: Has d’anar amb la teva passió per davant, i així ja no et faràs aquesta pregunta. Si t’aixeques al matí i penses que vols cantar, t’hi has de dedicar.
EG: Quin consell donaries a aquests joves que marxem del Fòrum Impulsa avui amb tot el que hem viscut aquí?
BH: La resposta està dins teu. Hem rebut molts missatges inspiradors, però el que realment compta és el que et remou per dins, i que et fa buscar una diferència. La meva vida és un gra de sorra, però aquest gra importa. Per una noia del sud dels Estats Units com jo, l’educació era molt important, el coneixement no fa mai nosa, per això vaig estudiar matemàtiques i química. I cantar semblava que no era pas una professió per a mi, tot i que sempre havia sabut que podia cantar i que podia cantar bé. Quan em van donar l’oportunitat d’estudiar a l’escola Julliard de Nova York als 19 anys, vaig decidir tirar-me al buit i provar-ho. I aquí estic ara.
Ara que estic retirada, canto perquè m’agrada, o perquè es tracta d’un projecte interessant. No podria viure sense cantar, però sí que podria viure sense les carreres que he fet.
EG: Com ho combines amb el compromís social?
BH: Ser activista és una obligació de cada ciutadà. Quan vaig tenir els drets com a ciutadana, vaig preocupar-me també per les meves responsabilitats. Cadascú ha de col·laborar en el grau que pugui.
Sigueu subversius, qüestioneu-vos les regles: les regles canvien en el temps, i canvien perquè les persones ho provoquen. És feina vostra preguntar-vos perquè les coses són com són. Hauríeu d’entendre la crisi com una oportunitat, perquè vosaltres, la joventut, podeu establir noves regles.
